Blogging tips

diumenge, 25 gener de 2015

Sense Pressa. Aquest si es mereixeria el nom "Disfrutar".. :)

Agafada de la Web

Sense Pressa



Enric Granados 96



T. 932 18 15 44




http://www.sensepressarestaurant.com/



Sense Pressa és un dels restaurants que vaig posar al top ten del meu recull de 2013. No ha aparegut en el del 2014, perquè no vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi. Vam intentar-ho en el dinar de desembre amb l’amic Jordi Castaño, però no vam trobar taula. I ja va quedar per aquest gener. Ell el descriurà al seu bloc, La Cuina del Mindundi, que em permeto insistir en recomanar com un dels blocs que sense fer soroll, van avançant en audiència i caldria l'anotéssiu com un fix a la vostra llista, si sou dels que us agrada la gastronomia, .

Les sensacions han estat igual de satisfactòries que les que encara recordava de quan ja el vaig publicar: Sense Pressa al 2013. Potser a nivell global, vaig sortir més satisfet el 2013, però la culpa ha estat meva d’haver acceptat una taula a la zona “noble” del restaurant, en lloc d’una de les dues que tenen a l’entrada, que és on vam estar el darrer lloc.

Com el restaurant està sempre ple, a la sala de dins quedes més envoltat pel soroll i més quan et cau al costat una taula de jubilats prepotents, d’aquells que s’han de saludar tots amb tots, amb ostentació, com si al restaurant fos només per ells... Però és el que em deia la meva avia.. “paciència... que tots ens farem grans”... :)


Sense-Pressa-olives

Quan arribes,  et trobes amb les sensacionals olives i et deixen una carta que els iniciats, ja sabem que no cal ni obrir. Cal mostrar indiferència fins que s’apropi  el responsable del lloc i canti la carta de suggeriments... Cal mantenir la calma per no demanar tots els plats que va enumerant.. Tots venen de gust (al menys a  mi ...) i cal anar fent dolorosos descarts.  Per sort va cantar els cigrons amb espardenyes i ou trencat... I si ja al 2013, va ser el meu plat de l’any, aquest 2015 ocupa també i de moment el lideratge destacat. 


Sense-Pressa-espardenyes
Podeu veure de perfil el Jordi adorant el plat...
Sembla mentida com un plat tant senzill pot ser tant deliciós...  La dificultat deuen estar en les espardenyes... He provat de fer-lo i tinc amics que també ho han provat, però amb un resultat de “espardenyes – xicle” o “espardenyes-olor-pipi”... No sé el secret de quines espardenyes aconsegueixen ni com les cuinen, però és un plat Champions... (tot i que la factura final també!). Tant el Jordi com jo, vam agafar aquest plat com primer...

Com segons, la tria va ser igual de feixuga doncs tot prometia.. Però vam acabar demanant bacallà amb tripa de bacallà per mi i Turbó salvatge pel Jordi. Els dos plats també a nivell Champions. El bacallà amb gran melositat i salsa d’aquelles que no llepes el plat per no escandalitzar la taula dels veïns, als que millor no sobresaltar.. I d’el turbó salvatge, poc a comentar que no sigui la seva excel·lència.


Sense-Pressa-bacalla
Tros de bacallà king size.. i si postava també cigrons.. Algun problema?.. I like...

Sense-Pressa-turbo
Turbó sauvage...
Les postres van ser compartides... Un assortiment de formatges de nivell i la coca de Llavaneres que també tenia decidida d’abans d’entrar. El vi, tenia que fer honor al dinar i va ser un Negre de Negres... un vi que sempre deixa molt bones sensacions.


Sense-Pressa-formatges

Sense-Pressa-coca-llavaneres

I clar... arriba el final del dinar i toca demanar el compte... I és el pitjor moment del migdia, però a gran dinar, gran compte... Que hi farem!!. Els va sorprendre que marxéssim amb presses del “Sense Pressa”, però aquella sala m’aclaparava i tot i que crec ens volien convidar a alguna copa, vam anar a fer-la al proper Dry Martini, en el que vam gaudir de la tranquil·litat pròpia d’aquest lloc a les 4 de la tarda...


Sense-Pressa-compte



dimecres, 21 gener de 2015

900.000 visites i algun intent d'esmena...


Aprofitant que el bloc passa per un múltiple de 100.000 i en concret arribo als 900.000, voldria aprofitar la fita per fer algun propòsit d'esmena i millorar les relacions amb molts d'aquells amb els que he tingut simpàtiques discrepàncies...

Curiós com alguns s'enfaden amb mi, quan jo realment no estic enfadat amb ningú. Serà que no tinc la pell fina i fins i tot em fa gràcia trobar-me per la xarxa, escrits com aquest publicats la setmana passada.



I no em ric pas d'aquests escrits. Els trobo divertits i ni em molesten ni em saben greu. No sé si van per mi, tot i que si llegiu el meu recent post de Disfrutar, penso que hi veureu alguna relació. El vaig compartir a Twitter, els vaig felicitar i fins i tot ara els poso un link, que sinó després el reclamen : Humo y Espejos porta per nom i està escrit per l'amic @oscarsoneira... un paio guapu i ben plantat!! ... (a veure si aquest cop em donen les gràcies, que en ocasions s'obliden... I no és pas cap link 'nofollow' eh?... Que aquest és dels bons ...!).

La meva reacció és simplement "esportiva", sense més complicacions ni emprenyament, ni retrets... .... Però això no treu que jo CONTINUARÉ insistint en les meves neures habituals...  No ho puc evitar.. :)










Les cròniques siguin sempre edulcorades... amb una dolçor que arriba a empallegar. 

O que quan no poden ser positives (i ara ja parlo d'algun cronista professionals), maregin la perdiu amb un llenguatge barroc, per despistar al lector...  Aquell lector senzill, que després de llegir les filigranes diu:


"no he entès massa que diuen ... però si hi ha anat en Sorrós(*), deu ser un lloc de bo".... "Hi portaré la senyora per l'aniversari”.



(*) He posat Sorrós per posar un nom... però qualsevol semblança amb noms reals, és pura coincidència..








Els inversors (fixeu-vos que no dic restauradors) que han pagat la campanya publicitària, siguin tan dropos que s'acabin creient les pròpies fantasies que han fet escriure... I a la mínima discrepància, en lloc de despertar del miratge i prendre nota com oportunitat de millora,  muntin en còlera.

Em recorden una mica aquells típics homenots que anaven de putes... i  després anaven explicant “la pongo loca... la pongo a 100”. I quan em tocava escoltar alguna fantoxada d'aquestes, sempre que hi havia un mínim de confiança, els deia ...”diga-li a mig dels uisss i aisss... que avui no penses pagar i veuràs com s'acaba el teiatru”.








Si l'empresa o grup de restauració que convoca els crítics en una inauguració o esdeveniment, és influent, aquells mitjans que no juguin al joc, poca publicitat o atencions, tindran en el futur.. Per tant... #no_solució










Els crítics amateurs que escriuen amb la finalitat principal de jalar gratis, si no segueixen les regles establertes, s'acaba el xollo. Per tant... #no_solució

La conclusió per tant, és que NO HI HA SOLUCIÓ i menys en època de crisis... Per tant a tots els que llegiu /llegim crítiques / blocs, us/ens toca un 2015, com el 2014...

Tot i això, prometo portar-me bé aquest 2015 i ser més respectuós (dins les meves limitades possibilitats).

Gràcies per fer-me arribar als 900.000 i pels comentaris que poseu, que són realment la gràcia del bloc... 

Mentre per alguns, seguiré sent...



diumenge, 18 gener de 2015

Carlota Akaneya. Es veu que el carbonet ve de Cuba (Déu nos en guard)

Carlota-Akaneya-brasa
Brasa ... calor.... uffff....

Carlota Akaneya

Pintor Fortuny, 32 (zona Rambles)



T. 933 02 77 68


http://www.carlotaakaneya.com/



Carlota Akaneya, em sonava d’haver llegit cròniques. Normalment les cròniques ja sabem com funcionen i en aquest cas, havia llegit algunes realment ‘so excited’, mentre  per altre banda, a través d’algun comentari Facebook i també d’alguna persona propera, m’havia arribat “que no hi havia per tant”.

Necessitava trobar un lloc que estès bé per diumenge nit (mira que costa trobar llocs per diumenge nit!) i va aparèixer el Carlota Akaneya. És un local amb encant, molt agradable i amb bon servei. Com que era dia de celebració d'aniversari, vam optar pel menú degustació Saikōkyu (es a dir el car). Ni ens vam fixar que dins del menú permetia alguna variació i quan ens van preguntar, vam optar per l'opció carnívora..  Per cert, no vaig treure l’aigua clara de si menjava Kobe o Wagyu.. A la carta que podeu veure a la web, posa Kobe, però allà ens van dir Wagyu... (espero que s'entengui l'ironia i no passi com en la meva broma del passat dia 28!).

El sopar va començar molt bé amb una sèrie de plats que van arribar molt junts, però tot formava part de la festa. Aquí en teniu una mostra...


Carlota-Akaneya-amanida
L'amanida japonesa amb els infal·libles Edamame amb 3 salses.. 

Carlota-Akaneya-Gyozas
Excel·lents Gyozas de pollastre i verdures. Molt bons!

Carlota-Akaneya-porc
El porc arrebossat... La foto està feta quan ja havíem menjat la meitat
Carlota-Akaneya-sopa
Brou d'ànec amb fideus. Excel·lent
I fins aquí la primera part. A destacar els Gyozas i el brou d'ànec. Excel·lents els dos. La resta, no deixa de ser porc arrebossat i una amanida... i les típiques mongetes japoneses.


Carlota-Akaneya-verdures
Ara ja a sobre les brases, aquest Hotpot de verdures i bolets

Quan vam passar a les carns, va arribar tota la cerimònia del foc. Les taules, com podeu veure a les fotos, tenen com un braser al mig i allà depositen brasa (el carbó el gasten bo i he llegit en alguna de les cròniques que és tant ecològic perquè ve de Cuba!!) sobre la que t’has d’anar cuinant la carn. La idea sembla atractiva, però tot i que soc home de BBQ, a mida que passava el temps, m’anava aclaparant la calor... I tot i que hi havia una espècie de campana al damunt de cada braser, em va començar a agafar angunia de que l’indetectable CO (monòxid de carboni, fruit d’una combustió pobre d’oxigen), m’envoltava... No ho puc demostrar pas, però em va començar a agafar una mica de mal de cap... ) tot i que ves a saber si era de la calor!).

Dit això (que de fet és per donar peu als meus detractors, perquè puguin dir... “si ja sabies que hi havia foc, no haver-hi anat”.... ), explico unes mica el festival carn...

Arriben porcions de wagyu, de entrama i d’entranya. Si aquests talls, ja són bons de vedella “normal”, imagineu de wagyu... I més poden fer la cocció al teu gust... Fins aquí ‘so excited’...


Carlota-Akaneya-entrama

Carlota-Akaneya-entranya

Després arriba “llom alt” i a aquest tall no li vaig trobar la gràcia. Passem a continuació a una part noble, tall tipus “filet” i arriba un darrer, que no deixa de ser (i ja em perdonareu), cansalada de vedella Wagyu... I que voleu que us digui... per menjar grassa pija, ja prefereixo la cansalada Maldonado. Vaig tastar-la i cosa rara en mi, vaig deixar la resta, que es va cruspir la Marta... I ja em perdonareu si em faig un embolic entre els noms de la carta i la meva de carns, més simplificada.


Carlota-Akaneya-kobe


Carlota-Akaneya-kobe2


Carlota-Akaneya-kobe3
Serà molt típic dels japonesos, però no m'agrada la cansalada de vedella...
Quin resum us puc fer?... No sé massa que dir... A la pregunta que m'he fet tota la vida en els moments “després de” i que és tant senzilla com “Tinc ganes de tornar-hi?”. La resposta és “no”. Però és senzillament, perquè a mida que avançava el sopar, m'agafava més calor i indicis de mal de cap... I ja no tenia cap altre capa per desvestir-me (i ja no estic per quedar a tors nu... :).

Però mentre jo patia calor, la Marta que és més fredolica, estava de primera i per tant ella va sortir amb diferent percepció que la meva. I suposo que es deu poder triar alguna opció que no requereixi braser, però crec que la gràcia del lloc i el seu tret diferencial, és precisament el braser... Perquè per fer festival de carn sense braser, ja tenim el Caldeni.

Hi havia postres al menú, però ja vam passar del tema...

NOTA: Pels de la pell fina o que llegiu línia si i dues no. No em carrego pas el lloc... Explico com em va anar l'experiència.. I si sou fredolics, no ho dubteu... Cap allà..!!.

El cost no és massa complicat de calcular. El menú car costa 59,90 IVA inclòs. I a part el vi, que va ser un Onra negre DP Costers de Segre del celler de Lagravera, del que ja coneixia en positiu de la seva producció de blancs i va resultar molt correcte.


Carlota-Akaneya-compte




dimecres, 14 gener de 2015

Restaurants de NYC... on NO anar el primer cop que hi viatges

Restaurants on NO anar el primer cop que viatges a NYC

 Author: Esther Meya

(per posteriors consultes, trobareu aquest post de l'Esther a la pestanya HISTORIC a la secció final "Altres Posts...." o a la pestanya CONVIDATS)

Aquesta crònica se surt de la línia habitual del bloc del Ricard i també del que podria ser una recomanació de restaurants quan visites NYC (Manhattan, bàsicament). 

Vàrem viatjar a NY pel mes de novembre, aprofitant Thanksgiving Day, per veure uns amics i el Ricard i em va animar a fer el post. Però com hi hem estat força vegades, els restaurants que vàrem fer no són els habituals que recomanaries a algú que hi va per primer o segon cop. I per això em va animar a fer una contra crònica. D’aquí el títol! (ell sempre provocant...).

Abans de començar la foto del gall dindi del dia d’acció de gràcies. Increïble. I boníssim. No en va quedar ni rastre! Fixeu-vos en el detall de la moneda, per imaginar la mida... ;-)




Comença la descripció...

1.- Pampano: Mexicà “pijo”

Pampano: 209 East 49th Street, New York
http://www.richardsandoval.com/pampano/

El Pampano és un restaurant mexicà que està al Midtown. Amb bon nivell. Bon servei. Tradicional. És un dels restaurants d’un xef força famós allà, el Richard Sandoval. Mexicà, amb força restaurants per diferents estats i alguns fora inclús. A Manhattan en té 5 (que són 4, en realitat). Jo n’he tastat un parell i molt bon nivell.

També de decoració i espais. Aquest és com una casa, gran, amb dos pisos i diferents espais. Molt càlid i molt allunyat de la decoració típica tex mex. I de la cuina tex mex també. 

Vam començar amb uns margarites, molt bons. I vam dinar-hi també. De mezcalita de cogombre, de maracuià, d’or i tamarinde. I vam tastar la michelada.



De primers vàrem demanar peix espasa fumat i guacamole. Els dos molt aconseguits. Sóc bastant perepunyetes amb els guacamoles i aquest era fresc, acabat de fer, amb punt de cilantre correcte i els xips fets al restaurant. A tenir en compte. 




De segons, tacos de llagosta, ceviche de tonyina i quesadilla de camarones (gambetes). 
Els tres plats amb molt bona nota. Peix molt fresc i barreges de sabors molt treballades i ben aconseguides. 

Les fotos 6 i 7 són de la web del restaurant, perquè algunes fotos les he perdut. 
No vam fer postres. Però NYC fa molt de fred i es necessiten calories! Els vam substituir per tequila i “chocolate de la abuelita”. Tequila molt bo. La xocolata estil americana, rollo nesquick. Que ja m’agrada, per segons quines ocasions. 



En resum, un molt bon mexicà per tastar a NYC, però quan ja has tastat alguns prèviament com La Esquina, Toro Blanco o Rosa Mexicano, entre d'altres. 

2.- Yunnan Kitchen: Xinès hipster


79 Clinton Street, New York
http://yunnankitchen.com

I passem de dinar al midtown a sopar al LES (Lower East Side). A un xinès molt ben recomanat al NYT, amb 4 estrelles. I amb raó. 

Local petit, decorat senzill però maco, molt estil de la zona, pedra a la vista a les parets, cuina a la vista, taules petites i enganxades (molt típic de Manhattan, tot i els abrics, bolsos, bufandes, etc... menges sempre prou apinyat). I al LES, barri de moda, molt estic certes zones del Raval a Barcelona. Seria un BBB en tota regla. Bo, barat i maco. Més que bo, diria jo. De molt nivell. 



Cocktails abans de demanar. Per entendre la carta. Espectaculars. Sabors xinesos dins una beguda. Molt encertat. Tot i que no fàcils de prendre. I també la michelada xinesa. 



De primers, “Jia chang mushrooms” i “seasonal market greens”. Els xampinyons estaven molt bons, però amb sabors ja coneguts. Les verdures picaven força (massa pel meu gust) i per sobre duien tires de pell de tofu. Que m’encanta. Però amb una textura molt especial, com seca. Molt destacable. 






De segons “chinese eggplants”. Increïbles. I “Duck egg fried rice”. Sóc una fan de les albergínies. Cuinades de totes les maneres possibles. I aquestes em van sorprendre moltíssim. La barreja amb els cacauets, molt aconseguida. I l’ànec no el vaig tastar. Però sí l’arròs i l’ou. Sorprenent la barreja de les tres coses, segons em va dir el partner in crime. 

Postres? No n’hi ha. És un restaurant minimalista. Galetes de la sort. Té la seva gràcia per acabar un àpat ben diferent. 




3.- Delicatessen: Brunch fashion


54 Prince Street, New York
http://delicatessennyc.com

I canviem de barri, cap al Soho (South of Houston street). Barri fashion per excel·lència. Moltes botigues, alguns cafès i no massa restaurants. De fet, el Delicatessen tècnicament estaria entre Soho i Nolita (north of Little Italy). Nolita sí és un barri amb molts cafès, ambient bohemi hipster. El Soho és més pijo. 

El Delicatessen és un lloc per un bon brunch. El vam fer d’hora i en diumenge. Local gran i maco, amb força llum- Molt bon servei. Com quasi sempre a NYC. Però aquí especialment. I amb decoració original als lavabos. Sempre m'ho miro això... 


Per començar, com sempre, cocktails. És un costum de Manhattan que m’encanta. Que quan et porten la carta, mentre mires el menjar, ja et demanen què vols beure i puguis anar fent mentre decideixes.  

Margarita jalapeño i Passion fruit vodka. Molt bons els dos. Vam repetir, de fet. 



I de brunch, típic. Ous. Uns “Benedict” i una truita de mozzarella i tomàquets. Els benedicts, molt bons. La truita, pèl sosa. Lògic, la mozzarella en truita perd bastant. Això sí, són uns bèsties amb les quantitats en general. Truita enorme, patates fregides i pa amb mantega, per si de cas et quedes amb gana. 




I el plat estrella de la casa, per brunch o no, les “Truffle fries”. Patates fregides amb tòfona negra. Espectaculars. I jo sóc més de blanca, eh!!.  Molt ben tallades, molt ben fregides, gens olioses i amb força sabor a tòfona. Òbviament, sense postres. Impossibles. I cap a l’aeroport!